L’emoció de la música

Ja hi havia pensat alguna altra vegada, però mai me n’havia adonat tant com ara. La música ens transporta records, ens fa sentir emocions, ens recorda persones.

Després d’un mes i mig als Estats Units m’ha vingut de gust escoltar un artista africà, concretament de Mali. Escoltant el tema “Moffou” de Salif Keita m’he transportat directament a casa, la relaciono directament amb la meva família, amb els meus pares. Abans de marxar de casa aquesta cançó ja m’omplia i m’emocionava, ara, encara més. Quatre llàgrimes m’han rodolat per les galtes. Potser alguns trobareu que estic molt susceptible, però us he de confessar que és la primera vegada que ploro escoltant una cançó. Jo sola, a l’habitació, amb la música que surt del portàtil, plorant i amb un somriure a la boca.

Segurament vosaltres també tingueu aquelles cançons que us fan canviar repentinament l’estat d’ànim, que us emocionen, que us “curen”, que us relaxen o que us exalten i animen. Us convido a què ho comenteu a aquí. Potser els altres col·laboradors de Kasundena també us animeu a escriure articles comentant aquest tema…

És increïble com la música ens pot arribar a transportar. L’altre dia, en entrar al cafè estudiantil, “cool” i alternatiu on solem anar amb la meva companya d’Amity, ens tenien posada música de Camarón (dic “ens tenien” però realment l’havien posada sense saber que nosaltres hi aniríem, vaja, em sembla!). Immediatament em vaig situar a Barcelona. I a les poques vegades que he anat a ballar rumba a l’Apolo. I vaig pensar amb les companyes de la Facultat. El cafè ja no era el mateix. I ho tenen ben estudiat, perquè segons el dia poden arribar a posar música molt relaxant i “chillout”, quan és època d’examens i d’estudiar, música més folk un dia en què hi ha ambient de xerrar tranquil·lament o música més animada (i a aquí hi incloc Camarón) un diumenge a la tarda o a l’hora punta per a fer circular a la gent. Senzillament, el lloc pren una altra aura i l’ambient canvia.

Un altre tipus de “moment” musical que em meravella és la música als passadissos del metro o al carrer. Un matí, migdia o tarda qualsevol, la gent anant o tornant de treballar, seriosa, en silenci, esquivant les mirades, caminant ràpid… i, de cop, el lloc s’humanitza per la presència d’un senyor o senyora tocant un instrument. Aquest lloc tant fred pren una calidesa que abans no tenia. Fins i tot sembla que la gent somrigui una mica i tot. O potser sóc jo que em poso contenta.

En fi, per alguna cosa existeix la Musicoteràpia!

Us incito a què comenteu els temes que us transporten i que relacioneu directament amb persones i moments importants de la vida. I si no ho voleu compartir, deixeu-me que us recomani fer l’exercici de reflexionar-hi o de seleccionar diferents temes i apuntar en un paper què us inspiren, quines sensacions i imatges us vénen al cap i qualsevol altra cosa que us pugui acudir. És interessant. Bé, si més no, jo ho trobo molt  interessant. I vosaltres?

Publicat el

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *